ENTREVISTA SENCERA

 

«L’exili és una lluita; tant de bo sigui un altaveu a la resta del món»

 

 

Quina és la seva història familiar i com ha influït en la trajectòria política de l’Anna?

La nostra història és la de la gent senzilla i treballadora, gent del tèxtil i de la mineria. El meu pare va lluitar al front de l’Ebre. No era una família independentista, però sí republicana i convençuda. Va estar tres anys en un camp de concentració a Galícia. En aquesta família sempre s’ha parlat de política. Els episodis viscuts han creat, no de forma premeditada, inquietud pel que passa a casa nostra. No ara, sinó sempre. Quan vaig entrar al PSUC —ja era gran, amb dos fills— no va ser per casualitat, era el partit que em semblava més d’esquerres, en el que creia que m’hi trobaria millor.

 

Pensava en la independència, en aquell moment?

No. En aquell moment, el 1983, el que volíem era que el poble canviés, netejar els ajuntaments i fer una política més participativa. Diria que em converteixo en independentista el 2007. L’Anna havia entrat a formar part de l’equip de govern de Sallent el 2003, amb la CUP, i hi va ser fins al 2007, amb una alcaldessa d’ERC. En aquells moments, s’estava treballant per aturar el runam del Cogulló. El conseller de Medi Ambient era Salvador Milà, d’ICV, partit al qual jo estava associada aleshores. La Generalitat va donar permís per ampliar el runam mentre que aquí es treballava per tot el contrari, per denunciar el que estava fent Iberpotash. Va ser un desengany molt gran. I em vaig donar de baixa d’ICV.

 

Què ha canviat i que es manté dels seus inicis en la política?

A mi m’ha quedat l’esperit de lluita. Sempre he estat una persona de principis, encara em dol quan es parla malament de l’època del PSUC, perquè era gent lluitadora, part de la clandestinitat. La gent se la jugava. El PSUC era el partit més organitzat. Que després les coses no es van fer com s’havien de fer... sí. Que el pas a Iniciativa va ser un trencament... sí, però també hi va haver encerts. Potser, si ara fos més jove, també optaria per una altra opció. Jo m’he fet independentista a còpia de veure la meva filla, lluitant des de molt jove, i també el meu fill, i les coses que han anat passant.

 

Quina relació té ara amb la política local?

M’agrada estar al dia, m’agrada estar a les reunions dels CDR, vaig molt als plens. Per culpa d’Internet s’ha perdut molt la pràctica d’anar als llocs per assabentar-te de les coses. Em sap molt greu que no hi hagi joves als plens. Si vas allà te n’adones de com funciona tot plegat i que no es pot desmerèixer, perquè tots fan feina, tot i que n’hi ha que s’acomoden. Si prometen una cosa i no la fan, no passa res perquè gairebé no hi hacrítica. L’Ajuntament, ja que és obert, hauria de ser un espai de participació, almenys una vegada al mes.

 

Fa poc que ha anat a veure l’Anna a Suïssa. Com està?

Està bé. Hi ha gent que l’ha ajudat i ho agraïm moltíssim. Treballa. I es considera de nou una militant de base de la CUP. No s’allunyarà mai de la política. L’activitat no serà la mateixa que quan va ser diputada, però seguirà militant. Hi ha molta gent que l’ha anat a veure, que se’n recorda d’ella, no només de la CUP. No se sent sola. És allà per la gent empresonada, per la repressió que patim. Quan vaig a Lledoners i veig algú que porta la seva cara en una pancarta i d’altra que me’n parla m’emociono moltíssim.

 

L’exili és dur. Com ho porta?

Com una lluita, que tant de bo sigui un altaveu a la resta del món. Quan me’n vaig a dormir penso que, si un dia em passa alguna cosa, no vull que vingui si això l’ha de perjudicar. La meva situació com a mare, sense saber quants anys viuré, sí que em fa pensar en tot això, en si algun dia em poso malalta o em moro. T’enganyaria si et digués que no hi penso. Però vull que l’Anna es resguardi allà per evitar viure més situacions injustes. Tot aquest patiment ens ha unit, a les famílies. Ens veiem a les reunions de l’Associació Catalana pels Drets Civils i en molts actes. No ens coneixíem, però ara ens veiem i ens donem suport.

 

Com afronta el judici als presos polítics?

Estem a l’expectativa. Hem de fer força també des d’aquí. Ens ho hem de creure. Que cadascú empenyi pel cantó que li sembli millor, on se senti més còmode, però, si arribem al final, hi hem de ser tots. L’Anna ja va demanar pensar en una estratègia comuna més que en estar pendents dels regidors que traurà cada partit.

 

Com veu el futur de l’Anna?

Li han donat la residència per cinc anys, i això ja és una tranquil·litat. Té feina i, el seu projecte, de moment, és allà. Ja anirem veient com avança. Si vingués, encara l’agafarien per desobediència. Qui diu que no se l’emportarien a Madrid? Hem de veure com comencem i acabem aquest judici i què fem amb els nostres polítics. Molts cops es diu ‘ni un pas enrere’ o ‘no tenim por’, però una cosa és dir-ho i l’altra portar-ho a la pràctica. I, a vegades, tenim por. És palpable: detencions a membres de la CUP, dels CDR, sectors dins dels Mossos que venien d’altres cossos... Hem de veure com entomem tot això. I és per aquest motiu que sóc aquí, a Catalunya. A Suïssa no hi faig estades llargues. L’Anna està molt entregada a la feina i, quan surt, sempre té actes. I jo crec que he de ser aquí per ajudar la gent que fa coses aquí. Tinc aquesta necessitat: vaig a xerrades, dono cops de mà als CDR… A Suïssa, em veig molt poc participativa. No és que sigui una persona de primera línia, però sóc activa, ho porto a la sang.

 

Veurem la independència de Catalunya?

Costarà. A la meva edat, amb 72 anys, no sé si la veuré. Malgrat això, com que la vida va tan accelerada... Tant de bo!

 

Què representa el lloc on m’ha citat per a l’entrevista, l’Ateneu Rocaus de Sallent?

L’Ateneu farà 9 anys aquest setembre. El va empènyer l’esquerra independentista. Es va concebre com una entitat més al poble, però també amb un caire cultural: s’hi fan xerrades, concerts, presentacions de llibres... Som gent d’esquerres. Al darrere hi ha un pensament polític. Està ubicat en un local privat que està llogat, no rep cap subvenció i es finança amb les quotes.

 

I d’on li ve el nom?

Se li va posar aquest nom perquè a prop d’aquí hi havia una masia, la Rocaus. Es deia que els seus masovers, en l’època de la postguerra, havien donat refugi als maquis i la Guàrdia Civil, que llavors ja era tan intel·ligent com ara, hi va anar. No n’hi van trobar, però igualment van fer marxar els masovers i els van matar per l’esquena.